Vida de Pierre Vilar

1906 Pierre Vilar neix a Frontinhan (poble proper a Montpeller), “fill de mestre i mestra, nebot de mestra” i nét de viticultors

1912-1916 Cursa estudis primaris (“que començaren en anys de pau, finalitzaren enmig del gran drama de la guerra”)

1916-1924 Lycéen a Montpeller, viu una adolescència marcada per la Gran Guerra i les seves conseqüències (com la divisió entre pacifistes i nacionalistes exaltats o la Revolució russa)

1925-1929 Estudia a la prestigiosa École Normale Supérieure (ENS) com a membre d’una “generació intel·lectual” amb personalitats com Jean-Paul SartrePaul-Yves Nizan, Raymond AronSimone Weil, etc. Escull l’especialitat de geografia per tal d’obtenir “una millor comprensió del món contemporani”, amb Albert Demangeon com a mestre

1927 Realitza un primer viatge a Barcelona (setembre-octubre) per examinar-ne l’àrea industrial (recerca suggerida per Max Sorre), un contacte que dóna origen a la seva maîtrise (La vie industrielle dans la région de Barcelona -publicada el 1929-). Allí coneix Gonçal de Reparaz -fill-, Pau Vila o Pere Bosch-Gimpera. Ara bé, la insuficiència de la simple anàlisi dels factors geogràfics per comprendre el cas de Barcelona l’encaminen més fermament cap a la història

1930 Recent graduat, aconsegueix una beca a l’École des Hautes Études Hispaniques (amb seu a Madrid -la famosa Casa de Velázquez-). En aquesta època coneix Gabrielle Berrogain (1904-1976) -formada a l’École Nationale des Chartes i admesa a la Casa de Velázquez des de l’any anterior-

1931-1934 Viu la proclamació de la II República a Barcelona, ciutat on retroba Gabrielle -“Gaby”- (responsable d’una comissió de serveis a l’Arxiu de la Corona d’Aragó) amb qui es casa a les darreries de 1932. Pierre Vilar fa de professor de francès a l’Escola Normal de la Generalitat. A la mateixa Barcelona, el matrimoni és testimoni dels fets d’octubre de 1934

1935 Fruit del matrimoni Vilar neix Jean. En aquest any, publica un article a Annales d’Histoire Economique et Sociale

1936-1939 La guerra civil espanyola allunya els Vilar de Catalunya. Probablement, si no hagués esclatat el conflicte, hauria publicat una monografia regional i no la monumental obra posterior. En aquests anys, és destinat al lycéede Sens, edita textos de Marx sobre història d’Espanya, escriu ressenyes d’obres sobre històries d’aquest país i ajuda els republicans. El 1939 és un dels fundadors de La Pensée i col·labora amb Albert Soboul

1939-1945 A l’agost de 1939 és mobilitzat com a tinent (lieutenant) de l’exèrcit francès fins que cau presoner dels alemanys el 16 de juny de 1940. Des del juny del 40 i fins al maig del 45resta en captivitat en diferents camps d’oficials presoners (oflags) a Alemanya, Polònia i Àustria

1946 Retorna a l’Institut Francès de Barcelonafins 1948

1947 Publica la petita Histoire de l’Espagne -posteriorment traduïda a nombroses llengües- que, a pesar de la censurada franquista, és molt llegida. La segueixen “Le temps du Quichotte”(1956), “Le déclin catalan du bas Moyen-Âge. Hypothèses sur sa chronologie” (1959) -més endavant reunits en la compilació Crecimiento y desarrollo (1965)- i Le «Manual de la Companyia Nova» de Gibraltar, 1709-1723 (1962)

1951 Es converteix en director d’estudis a l’École Pratique des Hautes Études. En els anys anteriors i posteriors col·labora a les revistes Annales ESCRevue HistoriquePast and Present, etc. (un conjunt d’articles i ressenyes -molts dels quals reelaborats posteriorment- que palesen una preocupació constant pel nexe entre fets, mètodes i teoria)

1962 Apareix l’obra mestra de l’historiador marxià i racionalista: La Catalogne dans l’Espagne moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationales –inacabada-, una de les grans realitzacions de la historiografia del segle XX

1965 És nomenat catedràtic de la Sorbonne (en el lloc del seu mestre, Ernest Labrousse). Quatre anys més tard veu la llum Oro y moneda en la historia (1969), Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1979), Iniciación al vocabulario del analisis histórico (1980), Hidalgos, amotinados y guerrilleros (1982) o La guerre d’Espagne (1986), entre d’altres publicacions

1979 És investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona

1987 Rep el premi Ramon Llull del Consell del Congrés de Cultura Catalana i dirigeix una Història de Catalunya en vuit volums –1987-1990– (posteriorment deu). En aquesta època els problemes oculars s’agreugen, fet que l’obliga a interrompre diversos treballs

1995 Deixa Pensar històricament. Reflexions i records com a testament intel·lectual (obra que torna a mostrar “l’historiador dins la història”, un ric exercici d’egohistòria i de reflexió)

2000 Li és concedida la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya

2003 Pierre Vilar mor a l’estiu del 2003, però el seu immens llegat contínua ben viu. Entre diverses expressions vilarianes es poden esmentar les següents: fer una “història raonada” (expressió presa de Schumpeter -qui es referia a Marx-), una “història en construcció” (idea defensada en un article del 1973 a Annales) i “pensar històricament”